Corria desesperadament entre els arbres. Les fogonades dels maleficis l'envoltaven en totes direccions. Ja no podia distingir si eren amigues o enemigues, però poc importava. Un raig de llum vermella li va passar fregant l'orella dreta. Va llençar un malefici cap enrere sense aturar-se, sense dignar-se a mirar a qui el dirigia ni ha esperar-se a saber si havia encertat l'objectiu. Corria tan de pressa com les cames li permetien. Al seu voltant tot era un caos de llum, colors, crits i ombres. No arribava a distingir les figures borroses que combatien.

Una arrel immensa sortia de sota terra barrant-li el pas en aquell frondós bosc. La va saltar i va notar com un sortilegi li encertava l'espatlla esquerra amb tanta fúria que va acabar per terra. Aixecant-se es va girar cap al seu agressor empunyant la vareta com si fos un ganivet, produint talls profunds en aquella cara magra.

Va reprendre la seva marxa desenfrenada. No es podia aturar, havia de córrer més ràpid. Va veure tot de cossos aixafats als peus d'un gegant monstruós. Va passar-li entremig de les cames trepitjant aquella massa informe de carn i sang. Va esquivar més maleficis i en va repartir al seu torn.

Unes urpes dures com l'acer, sorgides qui sabia d'on, se li van abraonar. El terra i unes grenyes plenes de brutícia van presentar-se-li davant dels ulls, omplint-li els narius d'una fortor de sang i suor. Quan ja es pensava que tot estava perdut, un raig de llum els va encegar alliberant-lo d'aquells ullals. Es va incorporar buscant amb la mirada el seu salvador, però no semblava que ningú estigués al cas de rebre la seva gratitud.

Una altra fogonada, més crits. Llavors ho va sentir: un fred que s'apoderava de tot, una tristesa que l'aclaparava com si mai més pogués tornar a ser feliç.

—Demèntors! —va cridar algú.

N'hi havia per tot arreu. Es va tornar a alçar. Tot de patronus van sorgir del no-res per foragitar-los. La claror sobtada en la foscor opressiva d’aquella nit sense lluna, va il·luminar-los:

Les seves cares van lluir per un instant i tot dos homes es van reconèixer. Van aixecar la vareta a la vegada i van combatre amb una violència desmesurada. Llençaven maleficis a tort i a dret, els esquivaven... L'odi omplia cada facció de les seves cares. Tots dos combatien a mort.

—Deixa'l. Hem de marxar!

Una gran explosió va esclatar a la clariana on es trobaven. Tots dos van volar pels aires. Es va aferrar amb totes les seves forces a la vareta, única arma de que disposava. Amb un dolor atroç i ensangonat, va aconseguir sortir de l'esvoranc on havia anat a parar. No hi havia rastre del seu adversari. Devia ser un d'aquells morts que romanien al terra?

No va tenir temps d’encaparrar-s'hi; més sortilegis van omplir aquell rodal de bosc. Es va defensar i va atacar. Però estava malferit i les forces començaven a defallir. Va desfer-se de tots aquells que s'interposaven al seu camí i va tornar arrencar a córrer, aquesta vegada ranquejant. 

Quan es van dirigir a l'emboscada hores abans, tothom sabia que seria difícil, no obstant, ningú s'imaginava aquella batalla campal. Moltes baixes es declararien aquella nit. Però ell no permetria que el seu nom hi constés. Encara no.

Se li va aparèixer al seu davant, tant de cop i volta, que va haver de frenar en sec per no topar-hi.

—Reduccio! —va cridar ella apuntant el parell de figures encaputxades que la perseguien— Animo linqui!

Una tercera persona (que ell no havia vist apropar-se des de l'altre banda) va quedar estesa a terra. Va semblar que llavors, ella s'adonava de la seva presència. Sense donar-li temps a reaccionar, va aixecar la vareta cap a ell.

La fermesa i determinació de feia un moment van desaparèixer. El seu rostre es va congestionar quan el va reconèixer. I va abaixar la vareta.

O tots aquells tràngols li havien fet oblidar com n'era de bonica, o mai en va ser realment conscient. Fins i tot llavors, amb la cabellera pèl roja sembrada de branquillons, els talls a la cara i les mans, i el llavi partit, va quedar encisat amb la seva bellesa. Es van quedar mirant, respirant feixugament. S'hauria pogut estar tota la vida mirant aquells ulls verds.

Una forta eixordadissa el va fer tornar a la realitat. Va empunyar la vareta cap a l'indret d'on sorgien els brams. El que van veure els va glaçar la sang:

—En Voldemort —va dir la Lily amb un xiuxiueig esmorteït i els ulls esbatanats per la por.

Havia aparegut enmig de la batussa per recolzar als seus seguidors. Una màgia més poderosa que cap altre fins ara, es va apoderar de la batalla exterminant tot aquell que no era partidari del Senyor de les Forces del Mal.

—Vine —va agafar-la de la mà enduent-se-la d'allà com més lluny millor. Havien d'arribar al límit del riu, allí podrien desaparetre. Ella no s'hi va oposar i el va seguir boscos endins.

Les detonacions els seguien de prop. No van afluixar la marxa fins que la ona expansiva d'una gran explosió els va fer anar per terra. L'impacte li va causar un dolor insuportable. Tenia les ferides obertes i semblava que el cap li estava a punt d'esclatar. Va buscar la mà de la Lily a les palpentes i es va intentar incorporar.

—Els altres... —intentava redreçar-se. Als seus iris verds s'hi reflectia el foc i el dolor —. Hem d'ajudar-los!

La va agafar per la cintura retenint-la, sense deixar-la aixecar.

—No.

—Com que no?! —se'l va mirar als ulls emprenyada—. Ha fet volar tota la casa! Hem d'anar a rescatar-los! —i va tornar a fer acció d'aixecar-se.

—Lily! —va fer un esforç sobrehumà per impedir-li— Són tots morts!! Ja no hi pots fer res, per ells! I els que queden estan intentant fugir! Salvar la pell! Que és el que nosaltres hauríem de continuar fent!

Va engrapar-la amb força obligant-la a córrer altra vegada cap al riu. Les llàgrimes van inundar els ulls d'ella, però el va seguir, implorant amb totes les seves forces que tots estiguessin bé.

Els Cavallers de la Mort se'ls acostaven. Els superaven en nombre, de carrer. I per això, per salvar-la, va ignorar tant el mal que li feia el cos, com les advertències del seu sentit comú. Hi eren tant a prop! Va apuntar als arbres que deixaven darrera i va cridar:

—Confringo!

Tot d'estelles d'escorça van clavar-se als seus perseguidors com si fossin fletxes. Ella hi va ajudar:

—Bombarda Maxima!

Una tempesta de sorra, fulles i el que quedava d'arbustos, va arrasar als Cavallers de la Mort que continuaven encalçant-los.

Ara ja podien veure el reflexa de l'aigua enmig de les branques. Ja hi eren a tocar. Van fer un últim esprint i... van aturar-se. Els arbres s'havien acabat sense previ avís. Davant tenien tota una gran esplanada lliure d'obstacles i de protecció. Van mirar-se. Es van girar a observar cap enrere a la vegada i van tornar-se a mirar als ulls.

Li van passar tantes coses pel cap! Tantes coses per dir-li, per fer-li. Se la va mirar amb avidesa, amb una intensitat que ella no va defugir.  Però no tenien temps. No trigarien a tenir-ne uns altres a sobre. Sense necessitat de paraules es van entendre. Ella va assentir-li amb el cap i van donar-se les mans amb més força. Van reprendre la marxa.

—Incendio! —va cridar la Lily cap al llindar del bosc.

Allò els hi donaria més marge de maniobra. Tenien al riu a tocar, però semblava que no hi arribessin mai. Van sentir com la batalla ja havia atrapat el prat on eren. El soroll del motor d'una moto s'allunyava cel enllà.

Un raig de llum verda va passar fregant els seus caps. Ell la va empènyer baixada avall enmig de les roques, i van anar a parar dins de l'aigua. No era un riu molt fondo, però els seu corrent baixava amb força. La Lily va emergir de l'aigua un tros enllà.

—On ets?! —va cridar desesperada, mullada i glaçada.

Ell va deixar-se anar pel corrent i va topar amb ella, baixant més riu avall.

—Aquí ja es pot aparetre! —va informar-la.

Ella va assentir, li va estrènyer fort el braç i va començar a girar sobre si mateixa. Ell va ser conscient del que ella volia fer i la va aturar a temps.

—No. Jo no... —les dents li espetegaven i el so del riu els eixordava— Afanya't! Marxa!

—No penso anar-me'n sense tu! —va engrapar-lo per la solapa mentre intentava aturar el seu descens.

—Oi tant que ho faràs, Lily! —va abraçar-la per la cintura amb un braç perquè el cabal no els separés, mentre amb el que li quedava lliure va aferrar-se a una arrel del marge. Va notar com de prop la tenia, la forma dels seus pits, però de seguida va aixecar-la perquè sortís de l'aigua.

Quan ell també era fora, va escoltar com algú se'ls acostava. Va apuntar al nouvingut, però la Lily el va deturar.

—Lily! Per Merlí, sort que estàs bé! Hem de desaparetre!

—On són els altres, Remus? —va demanar desesperada.

—No ho sé. Ens hem dispersat tots campi qui pugui! Hi havia...

—En Voldemort, si —va interrompre'l ella—. Nosaltres també l'hem vist.

En Remus se'l va mirar a ell. Un silenci incòmode va apoderar-se de tots tres, fins que els crits van tornar-se a fer presents.

—Hem de marxar. Anar a un lloc segur. Allà trobarem els altres.

Ella va assentir, plorosa. Esperava que en Llopin tingués raó i trobar-se'ls. En Remus va oferir-li el braç però ella ja s'havia girat donant-li l'esquena per encarar l'altre home.

—Vine amb mi —va dir estenent-li la mà.

Se la va mirar. Feia pena de veure; malgirbada, plena d'esgarrapades i blaus. Ell no devia fer més bona fila, va pensar. El dolor d'aquells ulls que tan s'estimava, va ser el seu. Com li podia demanar allò? A ell. I ara! Precisament ara! Que no s'adonava de tot el que comportava aquella decisió? És clar que si i per això ho feia, va reflexionar, però no podia! Havia pres una determinació feia temps i si ara la incomplia, havia begut oli. Era home mort. Però ella li estava demanant! Tenia unes ganes boges de fugir amb ella. No era per la Lily que havia començat tot, al capdavall?

—Lily, hem de marxar! —va apressar-la en Remus.

Ella va abaixar el braç i es va quedar mirant com en Severus tremolava amb una llàgrima queien-li galta avall.

—Si... —va xiuxiuejar l’Evans.

Una altra fogonada va fer-la espavilar. Va engrapar en Llopin amb decisió i van desaparetre.

Mentrestant, en Severus Snape va quedar-se allà palplantat. Mort de fred i de dolor. Maleint que per només un segon, no se n'havia anat amb ella.