"𝚃𝚎 𝚑𝚎𝚛𝚒𝚛𝚎́ 𝚙𝚘𝚛 𝚎𝚜𝚝𝚘.
  𝚃𝚘𝚍𝚊𝚟𝚒́𝚊 𝚗𝚘 𝚜𝚎́ 𝚌𝚘́𝚖𝚘,
  𝚙𝚎𝚛𝚘 𝚍𝚊𝚖𝚎 𝚝𝚒𝚎𝚖𝚙𝚘."

.

🥀

﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀
• • • • • • • • • • • • • • • •

Va aparetre amb un sonor catacrac a una cantonada de Sol. Enmig de la rutina diària i l'intens tràfic de cotxes, no va semblar que cap muggle s'adonés de la seva aparició.  Un cop es va haver ubicat, va dirigir-se amb pas ferm al punt de trobada. Només es coneixien per carta però va suposar que el sabria distingir; estava acostumada a saber localitzar bruixots.

Amb les mans dins del llarg abric, aferrava ben fort la vareta per si de cas; s'havia assegurat que ningú estès al corrent d'aquell viatge i havia pres mesures perquè no la seguissin, però era desconfiada de mena.  En Harry sempre li repetia allò d’alerta permanent i com a bona auror que era, ho duia imprès a la sang. 

No va perdre el temps en el maldestre intent de recollir-se la llarga melena castanya de rissos indomables i va travessar la plaça en direcció a la Real casa de Correos on, tot i el nom, no hi havia ni un trist mussol.

Malgrat que havia sabut vestir-se adientment per passar desapercebut (provenir d'una família muggle segur que l'ajudava, va pensar) de seguida el va distingir; ella sempre havia cregut que les bruixes i els bruixots tenien un je ne sais quoi que els delatava. Quan hi va ser prou a prop ell en va notar la presència i va aixecar la vista del paper que llegia rebent-la amb un somriure que ella va correspondre encantada. Encara que ambdós havien rebut educació britànica a Hogwarts, eren nascuts a la Península Ibèrica (un espanyol i l'altra catalana) i la fredor va quedar ràpidament arraconada.

─Quedem-nos al centre ─va dir ell─, enmig del merder estarem més segurs.

Malgrat la clara joventut d'ell (el rostre juntament amb una pell pàl·lida i uns ulls clars ho denotaven), ja feia mesos que exercia de jutge en el Chancimagot, l'equivalent espanyol al Wizengamot. Havia estat un alumne prodigi a Hogwarts i durant els estudis superiors va aconseguir el càrrec en un temps rècord. Va ser durant les seves pràctiques en el Wizengamot que va conèixer en Harry Potter personalment. Ell el va acabar de convèncer perquè tornés a la seva terra natal per intentar instaurar una millor justícia. I era pel seu compromís amb la llibertat individual i la lleialtat cap a en Harry que havia emprès el contacte amb ella.

Mentre caminaven a pas tranquil enmig dels madrilenys, ell anava assenyalant edificis emblemàtics. Van fer la típica ruta pel centre com qualsevol altre turista fins arribar al parc del Retiro, on van quedar-se prenent l'estrany sol càlid de febrer a les escales de l’embarcador de l'estany on els muggles navegaven en petites barques de rems.

La conversa distreta es barrejava amb riures i cervesa mentre passaven les hores, la foscor els envoltava i la gent anava desapareixent. Poques persones quedaven quan ells van mimetitzar-se esperant que el parc tanqués finalment al públic.

Segons ell no tardarien en aparèixer. Encara que ella no li havia dit la veritable naturalesa de les seves intencions, sabia que ell era prou intel·ligent per no haver-li de preguntar. I en Harry... amb en Harry Potter ja hi pensaria desprès.

Van escoltar l’inconfusible so de l'aparatratge enmig dels arbres. De seguida van distingir una presència ombrívola. Semblava que la llum tènue que els envoltava havia minvat a la vegada que les seves respiracions s'havien posat d'acord per aturar-se.  La figura encaputxada no va comprovar si realment estava sola abans d’emprendre el camí cap al voral contrari a on eren ells. I no va ser pas l’únic; un rere l'altre apareixien del no-res bruixots sense rostre, tots amb la mateixa destinació: el gran palau de cristall, centre neuràlgic dels rajos de lluna que dansaven per il·luminar-ne cada un dels centenars de vidres que el conformaven.  

Durant un breu instant ella es va embadalir amb la bellesa de l'infrastuctura tot pensant en com, sovint, els paratges més deliciosos eren la coberta de les immundícies més grotesques.

Van esperar que tots ells entressin en una processó gairebé hipnòtica. Un cop desapareguts dins del que segurament seria un potent encanteri ocultador, un d'aquells amb segell oficial de la Presidència de Màgia Espanyola, ells dos es van asseure en silenci enmig de les branques i la fullaraca. Malgrat que no podien veure's el rostre pel sortilegi mimetitzador, ambdós semblaven comunicar-se de manera no verbal. Ella va poder copsar la mirada intensament fúnebre que ell li transmetia.

Sabien què passava allà dins. Feia anys que succeïa i el que més els havia escandalitzat és que tothom n’era conscient i ningú feia res al respecte; “Amb diners tot es pot comprar, fins i tot les perversions més fastigoses”, “Són gent poderosa, no se'ls pot combatre". Però allò, a ells, no els hi servia. Per ells, no existien excuses; o combaties el mal o en formaves part. No hi havia terme mig.

—Sempre es pot escollir —li havia dit una vegada en Harry a ella—; morir també és una elecció.

.

.

﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀
• • • • • • • • • • • • • • • •

• • • • • • • • • • • • • • • •
﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀﹀
.

.

Més de dues hores van estar asseguts, garratibats i incòmodes. Ell va començar a tremolar de fred, ella esgarrapava la terra... fins que va tornar haver-hi moviment.

Es va posar dreta de cop. El foc guspirejava a les seves pupil·les quan, un a un, els va veure desfilar per marxar un cop perpetuat el mal. Una batalla aferrissada es debatia al seu interior. La vareta li cremava a la mà. Tenia ganes de fer-ho. Coneixia el malefici. Va estrènyer els llavis i es va clavar les ungles a la palma de la mà fins a fer-se sang. Tanmateix va restar immòbil mentre desapareixien tots, davant seu, nit enllà.

Quan semblava que ja no quedava ningú, una nena va sortir embolicada amb una capa blau marí. Se la veia desemparada i perduda. Ell va fer el so d'un mussol i la criatura morena va semblar situar-se. Un cop va arribar on eren, ell va agafar-les a les dues pel braç amb força i van desaparetre per aparèixer a un bosc molt més frondós.

Ella va fer els sortilegis protectors pertinents al seu voltant encara amb el cor bategant a un ritme vertiginós. Un cop protegits van tornar a ser visibles amb un cop de vareta i on hi havia hagut una nena d'uns set anys ara hi havia una dona adulta de llargs cabells rojos com la sang.

─Aquí ho tens tot ─va dir allargant un sobre cap a ella─. L'encarregat de matar-me es creu que ho ha fet.

─Tu com estàs? ─va gosar preguntar-li ell.

La dona el va encarar amb una expressió indesxifrable.

─Estaré millor quan hagin pagat el que porten fent durant massa temps ─i va sortir del cercle protector per desaparetre, sense ni tan sols mirar enrere.

Un silenci sepulcral va embolcallar-los. Semblava que ell volia dir alguna cosa. Ella va deixar de penetrar el sobre amb la vista per mirar-se'l.

─Abans... Pensava que... que els mataries.

─Jo també.

─No t'ho hagués retret.

─Ho sé ─un somriure amarg va dibuixar-se als seus llavis. Li havia costat no deixar-se endur per les vísceres, però estava convençuda que havia fet el correcte─. El que farem és molt pitjor que la mort, M. Tothom sabrà quina mena de desgraciats són.

I la mirada que van dedicar-se en aquell moment, els uniria per sempre.

.

.

                    "𝙻𝚊 𝚟𝚎𝚗𝚐𝚊𝚗𝚣𝚊 𝚎𝚜 𝚎𝚕 𝚋𝚘𝚌𝚊𝚍𝚘
                  𝚖𝚊́𝚜 𝚍𝚞𝚕𝚌𝚎, 𝚙𝚊𝚛𝚊 𝚎𝚕 𝚙𝚊𝚕𝚊𝚍𝚊𝚛,
                     𝚚𝚞𝚎 𝚓𝚊𝚖𝚊́𝚜 𝚜𝚎 𝚑𝚊 𝚌𝚘𝚌𝚒𝚗𝚊𝚍𝚘
                                       𝚎𝚗 𝚎𝚕 𝚒𝚗𝚏𝚒𝚎𝚛𝚗𝚘"

🥀

──────────
𝑁𝑜𝑥!

A HPSeriousFanBoy