—Senyors passatgers, haurien de cridar als seus familiars. Sent comunicar-los que haurem de passar la Nit de Nadal dins d'este acollidor autobús.

Una tempestat de neu feia que travessar el port de muntanya de Fontfreda fóra massa perillós.

La gent protestava, rebufava, sospirava i es resignava. No era culpa de ningú, però en una nit tan assenyalada, era una gran faena.

Missatges i cridades avisaven del contratemps als qui els esperaven a les seues cases. A més d'un se li va escapar una llàgrima; altres, en canvi, van sentir cert alleujament i, en uns llimbs entre eixes dues emocions, estaven Ana i Manel.

Eren dos desconeguts que el destí havia assegut junts.

Ell no havia pogut evitar sentir la conversació d'ella amb el seu nóvio. L'havia agarrat assajant per al concert d'eixa nit i quasi no li havia prestat atenció. Ella havia penjat trista i decepcionada.

Ana era molt jove, bé podria ser filla de Manel, encara que calia reconéixer que ell portava els seus cinquanta i tants amb molt d'estil.

A ell la seua dona li agarrava el telèfon a la sexta temptativa. Acostumada a la seua absència per qüestions de treball, només li importava saber si preferia titot o faisà per al banquet d'any nou.

Cada vegada sentien més fred, per fora i per dins, fins que ell va trencar el gel. Els seus bombons d'avellana van servir de postres del sàndvitx de pernil a mitges. A ell li va captivar el cruixent pa de llavors de carabassa i a ella la calidesa del tradicional xocolate suís.

La màgia de Nadal unia dos ànimes solitàries en una acollidora bola de neu efímera.

L'alba va trobar a Ana recolzada en el sòlid muscle de Manel. I, disculpats per la presència dels seus guants, els seus dits estaven entrellaçats, units, encara que les seues pells mai es tocarien.