—... Contemplàvem com la ciutat s'adormia, havia sigut un dia dur i recordo que em vas dir que no entenies com a la ciutat hi havia tantes llums i tan poca claredat. En aquell moment, vaig saber que m'havia enamorat de la noia més increïble i bondadosa del món, i em vaig adonar també, del fet, que t'estimaria per sempre. 

Quan l'Àlex va acabar de pronunciar el seu discurs, diverses persones van aplaudir i poc després tothom es va girar cap a mi. Era la meva hora. 

Havíem decidit, no només fer els tradicionals vots, sinó, fer primer una mena de discurs per expressar allò que sentíem, així que com ja l'havia acabat, em tocava a mi, i les cames en tremolaven violentament sota el vestit. Vaig agafar coratge i vaig començar a parlar.

—Acabava d'arribar a la terrorífica ciutat, estava sola i em sentia més perduda que mai, no entenia com funcionaven les coses, així que després d'instal·lar-me al nou pis, vaig decidir anar fins a la universitat. Per què?  Doncs pel simple motiu que estava acostumada a estar sempre en companyia de familiars i amics i em sentia sola, no tenia res a fer, i necessitava sentir-me rodejada de gent, encara que fossin complets desconeguts. La qüestió és que em vaig quedar sense bateria al mòbil i per tant sense Google Maps.— Es van sentir uns riures entre el públic, i em vaig començar a relaxar—.Vaig estar vagant una estona fins que vaig decidir entrar a una biblioteca a preguntar. I allà et vaig veure per primera vegada. Estaves amb la Sara, ella passejava entre les altíssimes prestatgeries i es notava que es trobava en el seu entorn. Però tu... tu cantaves com una pastanaga en un cistell de tomàquets. —L'Àlex va riure per sota el nas, era l'única persona de tota sala que comprenia les meves paraules—.  Vesties una caçadora, una samarreta, uns texans i uns guants de pell, absolutament negres. La teva pell blanca ressaltava i s'hi ha de sumar el fet que estaves dempeus en un racó, en tensió i sense fer absolutament res, així que com no vaig localitzar cap responsable de la biblioteca, vaig decidir preguntar-t'ho a tu. Em vas respondre de tan mala manera! No me'n recordo de les teves paraules exactes, però si de què la Sara va venir a salvar-me i vam acabar conversant una bona estona. Es feia tard, així que em va convidar a dinar. Hauries d'haver vist la teva cara! Dia a dia, estona a estona, vaig descobrir que tenies tanta ira cap al món, tant ressentiment acumulat... però vaig descobrir també, que era capaç d'enganxar-te les meves ganes de viure. Així que ho vaig convertir en la meva missió per aquell any. Qui hauria de dir que cada vegada començava a passar més temps a casa teva que a la meva, i no per estar amb la Sara, sinó per estar amb tu. Sota aquella pell  "sóc una persona súper dura" es trobava una persona amable i carinyosa, —La seva cara es va tenyir de vermell—, una persona que volia canviar el món, una persona que va ser capaç d'encabir-me dins d'aquell somni. Una persona que em va fer veure la veritat i em va ajudar a descobrir-me i a redescobrir tot allò que m'envoltava. Tu. Sense tu, qui seria jo? Ets la millor part de mi, i espero que ho siguis per sempre.

Vam intercanviar els anells i els vots, i el jutge va procedir a dir les paraules finals, aquelles que feia tant de temps que esperàvem, aquelles que unirien el nostre destí per sempre més.

- Jo Àneu Mas Pons accepto —vaig contestar.

Tothom es va girar cap a l'Àlex.

—Jo Alexandra Rabell Puig accepto —va respondre.

—Així doncs pel poder que se m'ha atorgat,  —va anunciar el jutge—, us declaro unides per sempre. Podeu besar-vos.