El sol m'acaronava el rostre, sempre ho havia fet. Algunes vegades massa fluix, algunes vegades massa fort, però sempre havia estat allà per donar-me escalfor.

Durant uns instants, el baf de la meva respiració va tenyir de blanc el vidre de la finestra del tren. Vaig observar com a poc a poc s'anava esvaint, cosa que em permetia veure el món que deixàvem enrere a una velocitat desorbitant.

Tant de bo deixar enrere els problemes i les pors fos tan fàcil.

Tant de bo deixar enrere el passat fos tan senzill.

El passat... si t'ho paraves a pensar era ben curiós. Tots teníem un passat. Totes i cada una de les persones amb les quals compartia comboi tenien un passat que jo desconeixia. Tots ells tenien una història, no eren simples personatges secundaris de la meva vida. Simples figurants.

Potser la noia que movia el genoll amb impaciència davant meu realment no tenia cap pressa. Potser el que l'omplia de nervis era la carta d'un vell amant.

Potser aquell home de mirada perduda feia anys que no parlava amb el seu fill.

Potser era el dia més feliç d'aquella dona de jaqueta llarga i pantalons blaus. Potser anava de camí a l'hospital a conèixer la petita criatura que l'havia convertit en tieta.

Nadons... si t'ho paraves a pensar era inclús més curiós que el passat. Totes i cada una de les persones que trepitjàvem la terra havíem sigut nadons. La professora que ja era gran quan feia classes als teus pares i ara te les feia a tu, el senyor que venia el pa al forn del carrer, la veïna que des de petita et trobaves pel barri, els nostres avis... Nosaltres mateixos. Les arrugues no havien estat sempre allà, tampoc les bosses sota els ulls ni el mal de genolls. La vellesa era un tema curiós. Com un ésser tan tendre, tan suau, tan fi i petit, podia canviar tant? Com el temps podia afectar-nos tantíssim?

El temps, tan efímer algunes vegades, tan permanent altres. Tan ràpid. Tan lent. Era això, la vida? Oposats? Vida i mort... Principis i finals... Ser o no ser... no ha estat sempre aquesta la qüestió? Però, realment importa? No seria més important... actuar o no actuar? Al cap i a la fi, no som les decisions que prenem? No és la nostra vida la suma de les decisions que hem pres? Parlar o callar. Avançar o restar. Estimar o odiar. Conformar-nos o lluitar. Podem escriure el nostre propi destí, no? O estem predeterminats? Els nostres fracassos, els nostres triomfs, les nostres alegries i penes... son resultat directe de les nostres accions? O hi ha alguna cosa més enllà que ha decidit per nosaltres? Si és així, val la pena lluitar?

Com m'agrada divagar... Millor divagar que escollir. És tan difícil escollir... i més quan no tens elecció. Així que simplement deixo que la meva ment divagui sense rumb. Que pensi en la vida i en la mort. En el passat i el futur. Que pensi en allò que li doni la gana per tal de no pensar-hi.

Hospital de Bellvitge, la meva parada.

Suposo que igual que jo mai descobriré les històries dels meus companys de viatge, tu tampoc descobriràs la meva.

Restaré sent una figurant en les vides dels altres iguals que ells ho són en la meva.

Que curiós tot plegat.

Bona diada de Sant Jordi 2022! 🌹