A les masmorres, la calor asfixiant continuava consumint Nox. Els murs de pedra semblaven reverberar amb la calor, amplificant el dolor que sentia a cada respiració. Tot i això, ella no va mostrar cap debilitat davant els guardes que, en silenci, la vigilaven. Havia après feia temps que mostrar vulnerabilitat era un luxe que no es podia permetre.

El so d'unes passes es va sentir a l'altra banda del passadís. A diferència de les visites anteriors, aquesta vegada no era Lluna. Era una figura encaputxada, amb una presència gairebé espectral, que es va aturar davant la porta de la cel·la.

—La Filla de la Nit —va dir una veu profunda i aspra, plena de reverència i por alhora.

Nox va alçar una cella, deixant anar un somriure burló.

—Oh, veig que tenim un admirador. I tu qui ets? Un altre titella de la reina?

L'encaputxat no va respondre directament. En canvi, va allargar un pergamí a través de les barres.

—Majestat Lluna vol que llegeixis això —va dir amb un to neutre abans de desaparèixer en les ombres, com si mai hagués estat allà.

Intrigada, Nox va desenrotllar el pergamí amb mans tremoloses. La cal·ligrafia era elegant, però cada paraula tenia una força que semblava perforar l'ànima:

"Nox,
Els secrets que portes són massa grans per deixar-los al teu interior. El regne no pot permetre's desconèixer el que ets i el que vas ser. Jo tampoc. Si vols sobreviure en aquest món, hauràs de jugar sota les meves regles. Per cada resposta que em donis, rebràs alguna cosa a canvi. I creu-me, sé exactament què necessites.
Lluna."

Nox va llegir les paraules diverses vegades, amb una barreja de curiositat i frustració. Lluna era més calculadora del que havia pensat, però també era estranyament previsible. Nox sabia que no podia confiar-hi, però alhora no tenia moltes opcions.

Amb un sospir, va deixar el pergamí al seu costat i es va reclinar contra la paret freda.

—Un joc d'intercanvi, eh? D'acord, reina. Veurem qui guanya.

Més tard, la porta de la cel·la es va obrir amb un grinyol metàl·lic. Aquesta vegada, Lluna hi era. El seu posat era impecable, com sempre, però els seus ulls revelaven una certa tensió. Duia una taula petita i un seient, que va col·locar al centre de la cel·la.

Nox la va observar des del seu racó amb una mirada de pura burla.

—Oh, quin honor. La reina en persona ve a negociar.

Lluna es va asseure, ignorant la burla. Va treure un quadern de cuir i una ploma i va mirar Nox fixament.

—Parlem.

—No estic segura de què tens tu que jo vulgui —va respondre Nox, encara amagada en la penombra de la cel·la.

—Ho dubto molt. —Lluna va esbossar un somriure lleugerament perillós—. Començaré fàcil. Necessites alguna cosa per suportar aquesta calor. Puc donar-t'ho. Però primer, vull saber qui ets en realitat.

Nox va deixar anar una rialla baixa, plena d'amargor.

—Ja ho saps. Sóc la Filla de la Nit. La teva llegenda ambulant, oi?

Lluna va estrènyer els llavis, la seva paciència evidentment al límit.

—No m'interessen els noms i els títols. Vull saber què has fet per portar aquest caos aquí. El portal. L'explosió. Tot.

El rostre de Nox es va enfosquir per un moment. Els records la van colpir amb força: la lluita amb Alara, l'esclat de llum i ombra que ho va consumir tot, i la caiguda per aquell portal que la va portar a aquest infern.

—Vaig perdre el control, d'acord? —va murmurar, amb un to més sincer que no havia previst.

Lluna va inclinar el cap lleugerament, intrigada.

—Explica't.

Nox va passar-se una mà pel cabell blanc, deixant al descobert el seu rostre cansat.

—Hi havia algú. La meva germana. Alara. Ella... volia matar-me. O potser salvar-me. Qui sap? Al final, vam destruir-ho tot. Una explosió de llum i ombra. Vaig pensar que estava morta, però el portal em va portar aquí.

Lluna va processar aquella informació, anotant alguna cosa al quadern.

—Així que tens una germana. I el portal és el resultat del vostre enfrontament.

—Exacte. I abans que preguntis, no sé com funciona. Només sé que va ser el resultat d'un poder massa gran per manejar-lo.

Lluna va tancar el quadern amb un cop sec.

—Molt bé. Has complert la teva part. Ara és el meu torn.

Va fer una ganyota, com si odiés haver de complir el seu costat del tracte, però va cridar als seus guardes. Van entrar amb una capsa gran de metall que van deixar al terra. Lluna la va obrir, deixant al descobert una peça d'armadura negra, suau i brillant, amb un teixit lleuger però clarament resistent.

—Això hauria de protegir-te de la calor —va dir, amb un to pràcticament professional—. Encara que dubto que mereixis tanta consideració.

Nox es va aixecar amb dificultat, apropant-se a l'armadura amb cautela. Va recórrer la peça amb els seus dits, sentint-ne la textura fresca.

—Bé, almenys tens bon gust —va dir, amb un somriure sarcàstic.

Lluna va aixecar una cella.

—No és qüestió de gust. Si et mors aquí, mai no obtindré les respostes que necessito. Això és pur pragmatisme.

Nox va posar-se el tratge lentament, sentint un alleujament instantani quan el material li va protegir la pell de l'opressiva calor.

—Tant és. Almenys ara puc respirar.

Lluna la va observar durant un moment, amb una estranya barreja de fascinació i desconfiança.

—Espero que recordis que encara estàs sota el meu control. El fet que et puguis moure no significa que siguis lliure.

—No em fas por, reina. —Els ulls de Nox brillaven sota el tratge, com dues brases encarnades—. Jo no pertanyo a ningú.

Lluna va somriure lleugerament, un somriure que no va arribar als seus ulls.

—Això ho veurem.

Després de la seva conversa amb Nox, les peces del trencaclosques començaven a encaixar, però encara quedaven massa buits per entendre completament la situació.

La menció d'Alara, la germana de Nox, havia despertat records d'antigues històries. Relats sobre una dinastia que havia estat esborrada de la història, condemnant les seves restes al mite. I ara, una d'elles era aquí, a les seves masmorres, amagant secrets que podien trastocar el delicat equilibri del regne.

Lluna va estrènyer els punys. No podia permetre's perdre el control.

A la cel·la, Nox es movia amb més facilitat gràcies al nou tratge. Tot i que la calor encara era una càrrega constant, almenys ja no li cremava la pell amb cada alenada. Es va asseure al terra, recolzant el cap contra la paret de pedra, i va tancar els ulls, intentant ordenar els pensaments.

La imatge d'Alara li tornava constantment, com una ombra persistent que la perseguia fins i tot en la foscor. Recordava els crits, les explosions de llum i ombra, el moment en què el portal s'havia obert com una ferida al teixit de la realitat.

I recordava en Caldur. El seu amic, que havia quedat enrere. Encara era viu? O Alara havia acabat amb ell després que ella desaparegués? La culpa la colpia amb força, però no hi havia temps per cedir al dolor.

De sobte, va sentir passos. No eren els passos pesats dels guardes, ni el caminar segur i calculat de Lluna. Eren lleugers, sigil·losos.

Nox va obrir els ulls d'un cop, les seves mans instintivament buscant les dagues que no tenia.

—Qui hi ha? —va murmurar amb una veu freda.

De les ombres va emergir una figura petita, encaputxada, amb una postura cautelosa. Era un nen, potser de dotze anys, amb els ulls brillants d'intel·ligència i una aura que semblava fora de lloc en aquell món de foc.

—Tu ets Nox? —va preguntar amb una veu baixa però ferma.

—Depèn de qui ho pregunti.

El nen va somriure lleugerament, però no va deixar anar el seu posat alerta.

—El meu nom és Karel. Estic aquí per ajudar-te... però només si m'ajudes primer.

Nox va alçar una cella, desconfiada.

—T'has equivocat de persona, petit. Jo no estic aquí per fer amics.

—No necessito una amiga. Necessito algú que pugui desfer-se de Lluna.

El nom de la reina va flotar en l'aire com un fantasma. Nox es va redreçar, intrigada però sense deixar de mostrar-se cauta.

—Interessant. Continua.

Karel es va acostar una mica més, amb els ulls il·luminats per la torxa més propera.

—Lluna no és qui creus que és. Ella es presenta com la protectora d'aquest regne, però està fent tractes amb ombres que ni tan sols ella entén. Si no la detens, tot aquest món acabarà consumit pel seu poder.

Nox va deixar anar una rialla baixa, amarga.

—I per què hauria de preocupar-me? Aquest món ja és un infern per a mi.

Karel va fer una pausa, com si mesurés les seves paraules amb cura.

—Perquè, si Lluna guanya, no hi haurà cap portal per tornar enrere. No hi haurà cap món on fugir.

Les paraules van colpejar Nox amb força. Tornar enrere... al seu món. A en Caldur. Però també sabia que no podia confiar cegament en aquell nen.

—D'acord, Karel. Suposem que t'escolto. Què guanyo jo ajudant-te?

El nen es va apropar una mica més, baixant la veu fins a un xiuxiueig.

—Puc portar-te fins a una habitació ací al castell, que guarda una esfera. Allà hi ha alguna cosa que t'ajudarà a recuperar el teu poder.

Nox va rumiar les paraules del nen durant uns moments. Sabia que era una aposta perillosa, però també sabia que no podia quedar-se a la mercè de Lluna per sempre.

—Està bé, Karel. Però si m'estàs mentint... —Va deixar la frase inacabada, amb els seus ulls vermells brillant com dues brases.

Karel només va somriure lleugerament, com si no li fes por la seva amenaça.

—No sóc jo qui hauries de témer.

Mentrestant, a la sala del tron, Lluna obserbava una antiga pintura que havia ordenat penjar feia molts anys. Mostrava una parella jove, somrient. Ella, amb la seva armadura brillant i la seva corona de foc; ell, amb els ulls plens de vida i una capa negra com l'abisme.

El nom d'ell era Karel. Havia estat el seu aliat més fidel, el seu confident... el seu amant. Tot fins al moment en què ell havia decidit trair-la.

"Tu no vas escoltar-me", va murmurar Lluna per a si mateixa, recordant la seva última discussió amb Karel. La seva veu tremolava amb una barreja de dolor i ràbia. "Vas decidir prendre el poder que no et corresponia. I mira on t'ha portat."

Un lleuger toc a la porta la va interrompre. Un dels seus generals va entrar, fent una reverència profunda.

—Majestat, he localitzat la font de l'explosió que va portar Nox aquí —va dir ell amb una veu baixa i greu.

Lluna es va girar cap a ell, amb les mans entrellaçades darrere l'esquena.

—Parla.

—La barreja de llum i ombra no és casual. És una energia antiga, molt anterior al vostre regnat. Això significa que la noia no és només una intrusa; és la clau d'alguna cosa molt més gran.

Els ulls de Lluna van brillar amb una llum perillosa.

—Ho sé —va dir amb fredor—. I per això no permetré que ningú més la controli.

El conseller va fer una reverència, però va afegir amb un to cautelós:

—Majestat... si aquesta noia és la Filla de la Nit, com diuen les llegendes, hauríeu de tenir cura. Hi ha poders que ni tan sols vos podeu dominar.

Lluna va somriure lleugerament, un somriure que no va arribar als seus ulls.

—No subestimis el meu poder. La nit pot ser forta, però el foc la consumeix.

Les catacumbes es feien cada cop més fredes i fosques a mesura que el nen menut guiava Nox a través d'aquell laberint subterrani. Les parets, fetes d'una roca negra brillant, reflectien de manera inquietant la llum de les torxes escadusseres que penjaven de tant en tant. Nox sentia una estranya barreja de desconfiança i curiositat, però el cansament la mantenia atrapada en un estat febril, incapaç de decidir si havia d'aturar-se o seguir endavant.

—Aquí és —va dir el nen amb una veu tranquil·la, però alhora carregada d'una força inexplicable per algú tan jove.

Nox es va aturar, respirant amb dificultat, i va mirar al seu voltant. La sala era immensa, una cúpula negra on l'únic objecte destacable era una esfera que flotava al centre, irradiant una llum tènue però amenaçadora. Les ombres que l'envoltaven es retorçaven com si tinguessin vida pròpia, allargant-se cap a Nox com si intentessin atraure-la.

—Què és això? —va preguntar Nox, amb la veu trencada per l'esgotament.

El nen es va girar cap a ella, els seus ulls brillaven d'una manera inquietant.

—Això és el que necessites. La clau per recuperar qui ets.

—Com pots saber...? —Nox es va quedar en silenci, cada cop més inquieta.

El nen va somriure, però no era un somriure innocent. Semblava ple d'un significat més profund, una força amagada sota la façana infantil.

—No has estat sola en aquest camí, Nox. Algú t'ha guiat fins aquí.

Abans que ella pogués preguntar res més, el nen va començar a canviar. La seva figura menuda es va deformar, estirant-se i creixent, les seves extremitats cobrint-se d'escates fosques que lluïen com el metall. Quan la transformació va acabar, davant d'ella ja no hi havia un nen, sinó un home imponent, amb cabells negres, ulls d'un verd intens, i una presència que feia tremolar l'aire al seu voltant. A la seva esquena, unes ales enormes, semblants a les d'un drac, es van desplegar amb majestuositat.

—Jo sóc Karel —va dir amb una veu profunda, carregada de poder—. I tu ets la meva oportunitat de renéixer.

Nox va fer un pas enrere, el cor bategant-li desbocat.

—Què vols de mi?

Karel va somriure, un somriure ple de malícia.

—El teu poder, Nox. Aquell que has enterrat en el teu interior. Jo el necessito. I ara, em pertany.

Abans que Nox pogués reaccionar, Karel va aixecar una mà i l'esfera negra va començar a vibrar. Les ombres al seu voltant es van allargar, embolicant Nox com un riu d'energia freda i asfixiant.

—No! —va cridar ella, lluitant per alliberar-se, però el seu cos encara estava massa feble per la calor i el cansament.

Karel es va apropar a ella, les seves ales dracòniques estenent-se al seu darrere, projectant ombres monstruoses a les parets.

—Aquest planeta em va donar el poder del drac, i ara tu em donaràs el teu. Amb els dos, ningú podrà aturar-me.

Lluna va sentir el canvi d'energia des del seu castell. L'aire semblava pesar més, i una onada de poder fosc va recórrer l'atmosfera, alertant-la immediatament. Sense perdre temps, es va teletransportar a les catacumbes, apareixent just a l'entrada de la gran sala. El que va veure la va deixar glaçada.

Nox estava atrapada en les ombres, mentre un home amb ales de drac es trobava al seu costat, manipulant l'esfera negra.

—Deixa-la anar! —va cridar Lluna, avançant amb les mans envoltades de flames.

Karel va girar el cap cap a ella, amb un somriure burleta.

—Lluna. Encara tan previsible com sempre.

Lluna va estrènyer les dents, reconeixent immediatament aquell rostre.

—Karel... maleït siguis. No tens ni idea del que estàs desencadenant.

—Oh, Lluna, no siguis dramàtica. Aquesta noia té el que necessito per completar el meu poder. Res més importa.

Lluna va alçar les mans, llançant una onada de foc que va cremar les ombres al seu pas. Però abans que pogués arribar a Nox, Karel va desplegar les seves ales, creant una barrera de força dracònica que va repel·lir l'atac.

—No pots aturar-me. Aquesta vegada, és el meu torn de guanyar —va dir Karel, i abans que Lluna pogués atacar de nou, les ombres van envoltar completament Nox i Karel.

—No! —va cridar Lluna, avançant desesperadament.

Però ja era massa tard. Les ombres van desaparèixer, enduent-se Nox i deixant Lluna sola a la sala buida. L'esfera negra va caure al terra, trencada i inerta.