Un nou dia començava i algú es despertava al carrer dels Ciutadans.

Era la Girona, una nena d’onze anys que tot just es trobava a les portes de l’adolescència. Aquesta mai havia conegut els seus pares, era orfe, i vivia sola en un dels edificis matussers i atrotinats que formaven el
carrer.

Després de llevar-se i vestir-se, es va mirar al mirall: portava uns pantalons grisos de pana i una camisa de quadres marrons. Gairebé semblava un noi, amb els cabells marrons curts i els ulls també grisos. No li agradava ser així; era la típica fisonomia dels Ciutadans, la marca de la classe més baixa.

Moltes vegades anava al carrer de l’Argenteria i, amagada entre les ombres dels carrerons que hi portaven, observava envejosa els Argentats, la gent amb diners i possibilitats de la seva ciutat.

Somniava ser rossa, amb els ulls d’un color blau intens, com eren les noies que vivien allà.

S'imaginava que tenia criats i donzelles; però com que, igual que tothom de la seva classe, no sabia què passava en realitat dins cadascuna d’aquelles cases de pedra guarnides i decorades, s’ho inventava com li convenia.

Somniava que es passava tot el dia al llit envoltada de coixins, i que li servien plats enormes plens de xocolata. Una vegada, feia anys, un dels Argentats havia sentit pena per ella i, igual com algú donaria un tros de pa a un gosset, li va donar un bocí d’aquella llaminadura de color marró que s’estava menjant.

A ella li va encantar, la va maravellar, però obtenir-ne més estava fora de les seves possibilitats, i ningú n’hi va tornar a donar mai.

* * * * *

El pare de la Girona havia abandonat la seva mare sense saber que estava prenyada, i aquesta havia mort donant a llum. Per sort, un familiar seu, segurament un oncle, havia arribat a la conclusió que la petita nena li podia ser útil, quan fos més gran, i li havia proporcionat un lloc on viure i un mínim de menjar.

Pensava fer-la servir com a minyona, que li netegés la casa i li cuinés el menjar, però quan va tenir la oportunitat de casar-se i heretar una companyia de transport com a dot, no es va parar a pensar ni un moment què en faria d'aquella petita nena.

I ara, amb una dona que li feia totes les feines domèstiques, ja no la necessitava per res.

Així que havia decidit, emparant mètodes subtils, desfer-se d’ella.

Primer, va deixar de donar-li aliments per viure. I la Girona, que si bé estava acostumada a passar gana de vegades, però sempre sabia que podria menjar, es va veure obligada a robar per sobreviure. Sempre robava a altres Ciutadans, és clar, mai havia gosat endinsar-se al carrer de l’Argenteria.

Després, el seu oncle va fer-la fora de la casa on havia viscut fins llavors. La Girona va patir més, durant uns dies, veient-se forçada a viure al carrer. Fins que va començar a córrer la notícia que la vella que vivia a la caseta més pobre i enderrocada del carrer s’estava morint, i que no hi havia ningú que volgués aquelles quatre parets. Així que ella va aprofitar la oportunitat que li brindava el destí i, a partir d'aquell moment, cada dia anava a veure com estava la pobra velleta.

Quan al cap d’uns mesos aquesta va morir, ella va instal·lar-se a el que ara era el seu habitatge. Si es va sentir culpable d’haver desitjat tan fervorosament com ho havia fet la mort d’un ésser humà, no li va dir a ningú.

L’últim intent de l’home per desfer-se de la seva neboda era obligar-la a treballar per ell, a la
companyia de transport, i fer-li fer les feines més dures fins matar-la d'esgotament. Com que l'home era una persona relativament influent entre els seus, la Girona no va tenir més remei que acotar el cap i acceptar.

* * * * *

Avui havia sigut el seu primer dia de treball. No sabia què n’esperava, però tampoc li va sorprendre gaire què va passar.

La feina d’aquella jornada va consistir en descarregar les pertinences d’una prometedora nova família que s’instal·lava al carrer de l’Argenteria.

El pare supervisava la feina i el fill, un nen si fa no fa de l’edat de la Girona; ros, clenxinat i elegant, s’ho mirava tot encuriosit.

El que més li va sorprendre d’ell a la Girona van ser els seus ulls: no eren foscos i profunds com el d’altres persones benestants, sinó que estaven pintats d’un color verd grisós molt clar, gairebé blanc.

En cap moment la va mirar. “L’han educat bé” va pensar la Girona amb un somriure amarg als llavis “No miris, no parlis, ni tan sols pensis en la gent inferior a tu. No són més que els cavalls que arrosseguen el teu cotxe, o que els gats esquelètics que miolen a les nits per un bol de llet. Si tu et preocupes de la seva simple existència t’estàs rebaixant al seu nivell, estàs traint la teva sang. No són com tu, tigue-ho sempre present.”

Tornant a casa després de l'esgotadora jornada, la Girona es va topar amb un estrany personatge. Aquest corria d’ombra en ombra quan la va veure. Era un noi més alt que ella, amb els cabells bruts. En veure’s descobert se la va quedar mirant una estona amb ulls de cervatell espantats, fins que se li va apropar i va parlar

-Com et dius?” va preguntar el noi.

-A tu què t’importa?” va contestar ella. No era prudent anar entaulant converses amb el primer desconegut que et trobaves pel carrer.

-No massa, la veritat- va replicar ell amb indiferència mirant-se la punta dels peus. La Girona va sospesar les possibilitats i, dient-se que aquest pobre noi semblava tan desesperat com ella i que no li havia de portar cap problema, va dir-li com es deia. El noi només va somriure.

* * * * *

No sabia ben bé com, la Girona s’havia deixat entabanar per aquell mocós de cabells bruts per anar a una “floreria” -“floristeria”, la va corregir el noi- de la zona dels Argentats.

Abans d’arribar al carrer on es trobava, però, ella el va aturar.

-Que no veus que no ens deixaran entrar per la porta principal?

Llavors el va guiar entre carrers foscos i estrets fins a la part de darrera de la botiga, sense trepitjar en cap
moment les blanques pedres de les que estava feta la calçada de la zona rica.

Van obrir la porta, que no estava tancada amb clau, i van entrar a la rebotiga. La Girona es va quedar sense alè: allà hi havia més flors de les que havia vist en tota la seva vida. En veure que es quedava tan embadalida, el noi va tornar a somriure.

-Cada una d’aquestes flors, en cadascun dels colors que pot adoptar, té un significat lleugerament diferent- ella se’l mirava estorada però interessada, així que va continuar

"La meva preferida és la rosa blanca- no devia saber que ella no sabia com era una rosa -. Significa amor pur, amor d’infants- es va arronsar d’espatlles -. Jo ho trobo bonic.

Un soroll els va obligar a acabar la seva conversa. Venia el botiguer.

La Girona volia fugir corrents Per on havien entrat, però el noi la va agafar per la màniga.

-Potser ens dóna una flor- va proposar.

Aquella idea era estúpida i insensata. L’únic que els donarien si els trobaven allà era una bona pallissa, d’aquelles que es recorden tota la vida.

El botiguer va entrar a la rebotiga seguit d’una clienta. Al principi la Girona no va reconèixer la dona, però la seva sola presència va fer que el noi se sobresaltés i la deixés anar. Com que no tenia temps per fugir per la porta, es va amagar darrera unes capses.

El botiguer no la va veure, però sí al noi.

-Petit brivall!- va cridar enfurismat -. Ja t’ensenyaré jo què es fa amb els lladres com tu!

La Girona es va arronsar esperant el soroll de la plantofada que ben segur que li cauria a aquell jove desconcertat, però la veu de la dona va aturar el cop.

-Esport! Fill meu, però què hi fas aquí? I, Déu meu, què els hi has fet als teus pobres cabells?

En aquell moment tot va encaixar: la Girona va recordar on havia vist aquella dona abans; era la dona per la que havia treballat avui. O sigui que el noi, el tal Esport, havia de ser, per força, aquell que tan l’havia intrigat aquest matí.

Aprofitant el moment de confusió per part dels tres Argentats va fer un esprint fins la porta. No va fer cas a  l’Esport que la cridava i no va parar de córrer fins que va ser sana i estàlvia a casa seva. Només llavors es va posar a plorar.

Ni se’n recordava, de l’última vegada que havia plorat. Havia après que deixar anar llàgrimes no serveix per res i, per fer una cosa inútil, millor no fer-la. Però aquell dia era diferent, no entenia res. Què pretenia aquell nen Argentat fent-se passar per un com ella? De què li havia servit?

Potser havia fet una aposta amb els seus amics, va pensar; però despès va recordar-se que ell s’acabava de mudar, i dubtava que hagués fet amics en una sola tarda. Potser era només una broma que pretenia ser innocent. O potser simplement era un sàdic que es divertia veient com vivia la gent inferior a ell.

* * * * *

Quan el va tornar a veure, l'Esport ja no corria d’ombra en ombra, ni portava roba estripada ni els cabells
bruts. Ja no es va sobresaltar en veure-la, ni li va preguntar com es deia.

Ella va passar ràpid pel seu costat, sense mirar-lo; volia oblidar-se d’ell i de tota aquella tarda. Però ell la va agafar, com a la floristeria, i li va donar una flor.

-Hi ha una nota- va dir -. Llegeix-la

I se’n va anar.

Mentre tronava a casa amb la flor i la nota es va preguntar què els devien ensenyar als joves Argentats perquè es pensessin que ella, una simple Ciutadana, sabria llegir. O potser només erros així només els cometia aquest noi, per ser massa idealista.

El cas venia a ser el mateix; la nota aniria a parar en algun foc que trobés pel carrer. La flor tindria una fi més útil; la Girona tenia pensat preguntar a algú si la flor era comestible, era conscient que algunes flors es podien menjar, però que algunes eren verinoses i la podien arribar a matar si les ingeria.

Mai sabria que aquella flor era una rosa blanca, ni que la nota posava, simplement:

Per la Girona,

de l'Esport.
________________________

Sóc l'única que m'he adonat que moltes de les meves històries acaben tinguent una protagonista de 10 a 12 anys? No ho faig expressament ni res, només em surt així.
________________________

U·L

Frytze