Déu meu! Quina mandra allò d'anar de viatge amb els pares al mateix poblet perdut enmig de les muntanyes, altra vegada, com cada Nadal. Hauria sigut molt millor quedar-me a casa i mirar aquell especial de Modern Family que s'emetia per celebrar les festes. Ja m'ho imaginava; jo, a casa, arraulida al sofà i embolcallada en una manta vermella amb una tassa de xocolata calenta a les mans. I ell al meu costat.

—Ània Gómez

Jo no podia esperar. Al cotxe, mirant per la finestra, m'imaginava a mi mateixa lliscant veloçment per aquell cims glaçats, anant després de festa amb els nous amics que hauria fet, intentant lligar amb algun noi... Mentre ma germana bessona es quedava al xalet fent morros i rondinant, com cada any. Em moria per ballar entre la gent, veure una cerveseta...

—Laila Gómez

Quines penques! Les meves dues millors amigues, aquelles bessones tan diferents l'una de l'altra, marxaven de viatge justament en l'època més interessant de l'any. I jo em quedava sola, enmig d'una ciutat plena de marxa, sense ningú amb qui sortir a ballar. Tant que a mi m'agradava això del karaoke! Sabia que l'Ània no m'hi acompanyaria pas, però la Laila i jo sempre ens havíem entès molt bé en aquest sentit.

—Olívia Torres

Per què havia de marxar cada any? Justament per Nadal, quan més la trobava a faltar. Sabia que a ella l'únic que li agradaria fer durant aquelles festes era quedar-se a casa seva amb una manta i una beguda calenta, però... no em podia fer això. No era just. També, sabia, és clar, que la culpa no era de la meva Ània, sinó de la seva mare. Era ella qui les obligava a passar les festes en aquell poblet de mala mort.

—Elies Ferrer

Ho havia de fer. No podia permetre que a les meves filles els passés res semblant. Les havia d'allunyar de la societat i de tot els perills que aquesta suposava, almenys per aquestes dates. Encara que tampoc els podia explicar les meves raons: tot era per l'accident d'avió que havia tingut lloc feia cosa de vint anys, poc abans que les bessones nasquessin, on va morir la meva estimada germana petita, el dia de Nadal. Per això les necessitava allà al meu costat. No podia deixar-les a la ciutat, sense estar jo informada de tots i cadascun dels seus moviments. No podria suportar perdre algú altre durant aquestes fatídiques festes.

—Lorena Barcel

mare de les bessones

________________________

Aquesta història és súper-ultra-mega-curta. Molt. Ho sé. Però no dona més de si. I, la veritat sigui dita, jo tampoc dono gaire més de mi, a aquestes hores de la nit...^-^"

Bé, no tinc res més a dir, així que: bona nit, estimats lector(e)s!